Oscuridad...

Alma és una noia guapa. I quan s'arregla i es posa roba ajustada sap que els nois la miraran de dalt a baix i pensaran en ella. Té tres amigues. I una familia amb una mare que treballa massa i s'estima massa poc, un germa que pràcticament no parla i una germana petita que no parla gens però amb la mirada diu moltes coses i en sap moltes més. I hi ha un noi callat.

I té malsons.
I mal de cap.
I al quadern purpura que va comprar en aquella botiga tan estranya apareixen als matins relats escrits amb la seva lletra que ella no recorda haver escrit.
I aquests relats parlen de crims.
Crims que s'acaben fent realitat.
I a la ciutat plou.
I fa fred.
I tot es fosc.
I sembla que algú la segueix.
I el cap li fa més mal.
I té més malsons.
I escriu coses que no recorda.
I les seves amigues... I el seu germà... I el noi... I ella mateixa...
I quan obre els ulls només veu dues coses: obscuritat i maldat.

Oscuridad de la escriptora italiana Emilia P. Melodia i publicada per Roca Editorial, és una de les grans i més agradables sorpreses dintre de la novel·la juvenil actual. I per què? Per que davant la massificació de títols que incideixen en el fulletó romàntic, en la repetició de l'esquema noia-coneix noi misteriós-noi és fantasma, vampir, home llop-noi i noia lluiten i trionfen, en els mateixos conflictes i drames, aquesta novel·la es decanta clarament pel gènere de terror. I, el millor de tot, és que es una novel·la que fa por.

Oscuridad és una novel·la fosca, depriment i pessimista. Ambientada en un lloc anomentat La Ciudad ón o plou, o hi ha boira, i ón el sol surt molt poques vegades. Els personatges són ambigus i tots, inclosa la protagonista, tenen un costat molt negre. La maldat es respira en l'ambient. Hi ha violència. Sobre tot psicològica. Les trames es ramifiquen per aconseguir un ambient de continua tensión, de malson i de inseguretat. I de por.

Perque aquesta novel·la per sobre de tot crec que és una novel·la de terror psicològic. I de bon terror psicològic. Impulsa al lector cap a un malson molt ben dosificat per l'autora. Poc a poc. Mica a mica. Creant l'ambient adecuat d'angoixa. Amb les descripcions suficients. Amb sorpreses ben aconseguides i amb moments (com l'excursió a una casa, un viatge en bus o el mateix final) que provoca molta angoixa.

S'ha de recomanar, s'ha de llegir i s'ha de gaudir. Veure més enllà d'una desafortunada portada que fa que aquesta petita joia sembli una novel·la més dintre del marasme de la novel·la juvenil. Una molt bona novel·la que ha deixat més d'una nit pensatiu a aquest drac d'Igualada. Una molt bona sorpresa i, de moment, la millor novel·la juvenil (i part de general) que ha llegit aquest any.

"Lo he escrito yo, sin duda, pero con una escritura que no controlaba, un flujo de pensamientos independientes de mi voluntad. Debo de haberlo tirado al suelo en una especie de trance. De sueño. De pesadilla. No recuerdo lo que he escrito. Un raudal de palabras, sin pensar. A pesar del cansancio, la respiración agitada y la oscuridad del exterior, que presiona contra las ventanas, leo. Palabras que no me creo. Me repito que quizás haya descrito parte de un sueño, que quizás haya plasmado en el papel una fantasía propia."